Són instruments d'intervenció educativa destinats a persones amb alteracions diverses de la comunicació i del llenguatge l'objectiu del qual és l'ensenyament d'un codi no vocal que serveixi per dur a terme actes de comunicació (Tamarit, 1992).

L'objectiu final és desenvolupar una comunicació funcional, espontània i generalitzable.

Podem tenir diferents tipus de codi en la comunicació:
Gests, signes, símbols, pictogrames, dibuixos, fotos, objectes.

Aquests sistemes de comunicació poden tenir diferents usos:

• Com a forma alternativa a la comunicació oral
• Com a forma augmentativa:
  • Per ampliar el llenguatge oral, millorar la seva articulació i facilitar-lo
  • Com a forma provisional de comunicació
  • Per afavorir la comprensió

Utilitza targetes amb símbols per motivar la comunicació. L'ajudem a canviar un símbol (encara que també es poden usar objectes o dibuixos) per l'objecte o l'activitat desitjada.

Se'ls ensenya a apropar-se a l'interlocutor i lliurar-li la targeta de l'acció o objecte desitjat.

Al principi han de ser dues persones les que l'ensenyin a usar aquest sistema de comunicació, una serà l'encarregada de realitzar l'intercanvi entre la targeta i l'objecte desitjat i l'altra serà la que li doni al nen tots els ajuts físics necessaris per realitzar-lo; convé que la persona que ha de fer l'intercanvi estigui separada físicament perquè el nen s'hagi de desplaçar per donar la targeta. De forma gradual anirà esvaint-se l'ajuda fins que el nen sigui capaç de demanar les coses per si sol.

Les targetes van fixades amb velcro en un tauler o en un quadern de comunicació.

La primera funció que es treballa és la de demanar. El nen aprèn a iniciar intercanvis comunicatius.

El programa de "Comunicació Total" de Benson Schaeffer té el seu origen als Estats Units el 1974 i va ser publicat l'any 1980, (Schaeffer 1980).

Aquest programa serà l'objecte dels següents apartats.

Desenvolupar, mitjançant signes, comunicació espontània, intencional i que sigui funcional, des del principi de la seva aplicació. S'ensenya al nen a dirigir-se a l'adult a través d'un signe per aconseguir una cosa desitjada.

No es tracta tan sol de fer un signe sinó de cridar l'atenció d'una altra persona, hi ha també que dirigir-li aquest signe i ocupar-se que ho percebi. D'aquesta manera, s'afavoreix la comunicació espontània i funcional.

No hi ha requisits per a la seva aplicació, únicament hi ha d'haver, per part del nen, la intenció de fer alguna cosa per aconseguir un element desitjat. El programa s'encarregarà de transformar aquesta intenció d'acció (anar a agafar un vas d'aigua) en una intenció comunicativa (fer un signe a una persona per a que ens dongui l'aigua).

Es tracta d'un programa d'aprenentatge sense error.

La tasca d'ensenyament és doble:

• Ensenyem la forma del signe, mitjançant un mètode d'encadenament cap a enrere (inicialment li donem tota l'ajuda per anar retirant progressivament el suport en els últims elements, a mesura que el nen els vagi realitzant de forma autònoma).
• Ensenyem una funció que consisteix a usar una relació interpersonal de caràcter imperatiu: realitzar una acció específica (el signe), dirigida a una persona, i amb la intenció que aquesta li doni una cosa desitjada.

El primer signe que s'ensenya ha de correspondre a una cosa molt desitjada pel nen, li ha de resultar altament motivant aconseguir-ho.

Cada signe té tres components:

• una forma de la mà o les mans
• una posició en l'espai respecte al cos
• un moviment (tants com nombre de síl·labes tingui la paraula).

D'aquesta manera el nen relaciona el fer el signe amb l'obtenció del que desitja, ja que ho aconsegueix de forma molt eficaç (sempre i ràpidament). Així es converteix en un agent actiu per aconseguir el que desitja, fomentant-se l'espontaneïtat i la generalització.

Li ensenyem que pot regular el món de les persones usant signes.

• En una primera fase s'ensenyen, de forma independent dues tasques: aprenentatge de signes i imitació verbal.
  En la tasca d'imitació verbal, se li va ensenyant la paraula que correspongui al signe que es treballa.
  És important verbalitzar la paraula que correspon al signe, cada vegada que el nen l'executi, a cada moviment una síl·laba.
• En la segona fase, comença a unir sons als seus signes.
  En aquell moment s'ensenya la parla signada on el nen ha d'utilitzar signe i paraula alhora.
  Començarà a comunicar-se utilitzant codis orals i signats simultàniament.
• Quan la parla signada es va consolidant entraríem en una última fase en la qual s'afavoreix més la paraula aïllada i es van esvaint els signes i s'arriba a l'ús del llenguatge oral.

Cada nen evoluciona al seu ritme i segons les seves possibilitats. No sempre es du a terme aquest procés, molts nens es queden en una primera fase. Estiguin en la fase que hi estiguin l'important és que serà una comunicació funcional, que tindrà efecte i amb sentit.

Per elegir el signe ens hem de fer les següents preguntes:

• Què li agrada? Què li interessa? Recordeu que ha de ser una cosa molt desitjada pel nen.
  El podré tenir a mà? Tindrà ocasions de demanar-ho? Hauríem de poder respondre que sí.
• Els signes d'aliments són més fàcils d'aprendre pel que es recomana que, si en els desigs del nen hi ha aliments, siguin els primers a ensenyar-se.

• Cal procurar tenir sempre a mà l'objecte a què es refereix el signe que ha après o està aprenent.
• Hem de donar l'objecte o activitat immediatament després que faci el signe o una aproximació al mateix.
  Si és comestible donar una petita quantitat i si és una joguina o una activitat deixar-lo sol un petit període de temps.
• En alguns moments del dia mostrar al nen l'objecte que ha après signar de manera que es motivi l'execució del signe.
  Si no el realitza espontàniament cal donar-li una petita ajuda modelant el signe.
• Exigir el signe en donar l'objecte. Si no el realitza o fa un altre de diferent cal modelar-li el signe corresponent.
• En els inicis de l'aprenentatge usarà el signe après per a peticions d'objectes o accions diferents, ja que haurà après aquesta funció interpersonal de regular la conducta aliena mitjançant signes.
  En aquest cas, si no tenim l'objecte corresponent al signe, li donarem el que demana. En cas de tenir-lo, li donarem primer l'objecte corresponent al signe i després, parant-lo les mans, li donarem el que realment desitja. Per a aquells objectes que no sàpiga el signe podem ensenyar-li a assenyalar.
• Convé que la persona responsable de l'entrenament de
  els signes sigui la mateixa persona sempre.
  Així s'eviten interferències en el procés d'aprenentatge.

• Fins que un signe no està après no es deu començar un de nou.
• Realitzar una tasca de recerca d'interessos del nen ens ajudarà a trobar nous signes.
• Per facilitar la discriminació dels signes que van aprenent, al principi i si és possible, convé alternar signes d'aliments, accions i objectes.
• No s'ha d'escatimar en ajuts en treballar l'aprenentatge de signes. No s'ha d'oblidar que hem d'evitar l'error.

Schaeffer proposa la següent seqüència estructurada d'aprenentatge:

Demanar el que desitgem i rebutjar el que ens disgusta. Es comença sempre per la funció de demanda. L'ensenyem a demanar el que vol i a rebutjar el que no vol.

Aquesta funció li possibilitarà descriure el seu món i entendre les descripcions dels altres. La pregunta de referència és "Què és això?". S'ha d'impedir que faci peticions quan descrigui l'objecte.

L'aprenentatge d'aquesta funció facilita el fer atenció a les persones i aprendre del seu llenguatge i l'aprenentatge d'habilitats comunicatives.
Se li ensenya el seu nom i el d'altres persones, a usar els noms com termes possessius, accions, emocions, salutacions socials i a cridar una persona pel seu nom.

Se l'ensenya a buscar i localitzar objectes amagats, a contestar qüestions sobre la localització d'objectes, a fer preguntes per localitzar objectes i a preguntar pel nom d'objectes que desconeix: "on és X? y què és això?".

En aquesta última funció s'ensenyen els pronoms personals i possessius, les afirmacions i negacions, conceptes numèrics, lectura, etc.

Sigui quin sigui el codi que utilitzin, podem assenyalar objectius de la comunicació:

• Ha de ser necessària. Hem d'augmentar els motius personals per comunicar-se.
• Hem d'afavorir la comunicació espontània.

Com ho podem fer?

• Hem de crear situacions de joc poc estructurat, amb varietat d'estímuls, per poder observar quins interessos, desigs i intencions té el nen.
• Si l'ensenyem en contexts naturals, com el bany, l'hora del berenar o el passeig, farem l'ensenyament més comprensible i facilitarem la seva generalització.
• Si posem objectes desitjats a la vista però fora del seu abast, crearem forts motius per a la comunicació i afavorirem les seves peticions.
• Hem d'utilitzar totes les formes alternatives necessàries (assenyalar objectes, indicar un dibuix, mostrar fotos, pictogrames, signes i gests) sense que un sistema exclogui l'altre.
  No podem esperar que hagi après tots els signes, paraules, pictogrames... de les coses que li agraden perquè les demani; si li donem l'estratègia d'assenyalar o mostrar una foto... dels objectes que no sap nomenar estarà usant la funció de petició per a tots els seus desigs i no sol per a aquells que hagi après.
• Podem convertir gests o actituds en signes com, per exemple, transformar "agafar-nos la mà per portar-la a l'objecte desitjat" en "dóna'm la mà i assenyalar o tocar l'objecte desitjat" o també convertir en un NO l'acció d'empènyer una cosa que no vol o girar el cap.
• Podem afegir a la conducta motivant altres intermèdies per incrementar les habilitats comunicatives.
  Per exemple, a la petició de "crema" podem afegir l'elecció de "vainilla o xocolata" i la petició de "cullera".
• Hem d'esperar uns segons davant de la presència del que vol per donar-li l'oportunitat i el temps necessari de demanar-ho.
  El podem agafar de les mans o fer que ens miri mentre esperem, això l'ajudarà a fer la petició i en cas que no respongui l'ajudarem a fer-ho.
• Aprofitarem les rutines de la vida diària i les activitats en grup per ensenyar objectius comunicatius, inserint paraules, signes o dibuixos en la vida quotidiana.
  Per exemple, establint rutines d'inici-final de les activitats (ja està... i ara...), saludar-se i establir torns.
• Hem d'aprofitar situacions incidentals que es donin durant el dia per ensenyar-lo a demanar ajuda, a buscar objectes perduts "on està", a expressar "ha caigut, s'"ha trencat".
  En demanar-nos un grup d'objectes donar-se'ls d'un en un o de dos en dos, etc.
• Podem interrompre rutines diàries d'activitat, que tingui interès per acabar-les i que li provoquin un estrès moderat. La podem interrompre bloquejant l'acció següent, tardant a donar-li un objecte necessari, col·locant un objecte fora del seu abast, amagant un objecte que necessita, canviant el contingut de recipients molt familiars o canviant el nom dels objectes o accions.
  Després esperarem uns segons i si respon correctament li solucionem el problema de forma immediata; si no, l'ajudem modelant-lo la resposta. Al principi aquests canvis han de ser molt petits, que el nen necessiti un petit intent de comunicació per arreglar-lo. Les modificacions en la rutina s'han d'introduir gradualment, que causin la menor angoixa possible i no siguin causa d'enuig o rebequeria.
• Hem de considerar sentiments negatius i conductes problemàtiques com a comunicació i ensenyar-los habilitats comunicatives per afrontar aquestes situacions.
  Per exemple:
  Trencar un puzle per no voler fer-ho / "No vull" / Negociar.
  Tirar el iogurt o pegar-se per no voler menjar / "No agradar-me" / Negociar.